Llanos de Luna i Homenatge a “La hermandad de combatientes División Azul”

                                       Queda demostrada la seva deriva cap a l'ultra dreta, no?

Llanos de Luna; Queipo de Llano; significatius els seus cognoms. La primera una Delegada de Govern a Catalunya i el segon un general colpista que va donar suport a Franco i  curiós que després  tots els generals que hi havien participat, moriren de formes estranyes.

La generala del PP a Catalunya, no se li ha acudit altra idea que fer un homenatge a “La hermandad de combatientes de la División Azul”. Estim massa la nostra llengua per fer la traducció.

Anem per passes. La cèlebre i al mateix temps desgraciada División Azul, fou un “detall” que en Franco va considerar que havia de fer a Hitler, per un parell de motius. Espanya mantenia la seva “neutralitat” durant la II Guerra Mundial, per l’altre part en Franco no volia arriscar-se  que en Hitler tingués la idea d’ocupar Espanya, que li serviria més que bé per a controlar una entrada important a Àfrica a través de Gibraltar.

Al mateix temps, en Franco necessitava matar dos gorrions d’un tret. La falange ja li havia fet el paper quan la necessitava i si molts dels exaltats en defensa del nazisme hitlerià se n’anaven a lluitar i a morir a Rússia, que és el que feren, ja que els seus equipaments de poc els serviren i moriren com a rates, no se sap si tants per foc enemic o per congelació i hipotèrmia degut al “General Hivern” que també feu tocar amb el mac enterra a Napoleó quan intentà envair Rússia.

Segur que a Alemanya estaran ben contents amb aquest recordatori “Marca España”.

No m’estranyaria que fos declarada persona non grata a Rússia. No deu tenir ni la més remota idea, sobre quantes  morts dels soldats soviètics, va costar treure defora a l’exèrcit alemany de Hitler. Ja es diu que la ignorància és molt atrevida, però en aquest cas crec que és perversa.

La crispació i la repressió són dues armes tàctiques del que ara governen amb les majories del PP en el Govern de la Nació i a molts altres llocs.

A lo millor, amb el temps algú descobrirà que el feixisme i el nazisme, apareixen en les persones debut a la mutació d’algun gen a l’hora del naixement i té una carga genètica adquirida dels seus avantpassats.

Crispen, destrossen, destrueixen, menteixen, enganen, venen, corrompen, es corrompen i tot això sense  escambuixar-se.

Són capaços de dir i afirmar coses, que em sembla que no són pensaments, ja que tan sols els ha arribat a la boca i no al cervell.

Són autènticament perillosos, ja que la gran majoria es creuen amb una tasca messiànica, tipus Franco o Hitler; i tots els que no estan d’acord amb ells o elles, immediatament es converteixin en l’enemic a derruir i aniquilar.

Aprofiten la “democràcia” per fiançar-se  a les seves cotes de poder, malgrat no hi creguin en absolut. La seva nissaga més directe, prové del caciquisme, amb el temps ha fet una deriva feixista.

Els s’hi  put la llibertat d’expressió, els put que se surti al carrer a defensar els drets, els put la PAH, que quan desatinen, els qualifiquen o de “filoetarres o de nazis”. La seva incultura que passegen és patètica i histriònica. Cada vegada que obren la boca, amollen granots.

Na Llanos de Luna, amb aquest homenatge a “la hermandad de combatientes de la División Azul”, demostra clarament que no en té ni idea de la història i necessita un reciclatge. D’aquests celebres herois homenatjats, molt més moriren per fred, hipotèrmia, i pel material obsolet que tenien, que per foc enemic. El General hivern  va fer més estralls amb els combatents que el foc enemic.

Hi va haver combatents de tasca messiànica, la creuada contra el marxisme. I tampoc es parlà dels desertors, perquè com diré mes endavant, no tots foren voluntaris i si, triats a dit, de soldats de l’exercit nacional, que no tenien cap ganes de tornar-se enrolar en una guerra, després d’haver viscuda la guerra incivil.

Acab amb l'anècdota que em compta el meu padrí de fons. Acabada la guerra incivil i al començament de l’altra. Encara a files,  mamaren més  de set anys de servei militar, guerra inclosa.  Estant  formats, un militar d’alta graduació, després de l’arenga corresponen, demanà “voluntarios para ir a la División Azul , que den un paso al frente!”; per lo bajini, és va dir: “Que ningú espitgi” Tot eren ganes d’anar-hi.

Mal morir farcit de mossegades de rates

                 

                                                         Habitatge de Karl.

La mort Karl Uwe K. indigent alemany, degut a una aturada multiorgànica , i mossegat per rates, que vivia dins d’un eixugador a la carretera del Port , és esfereïdora i indignant.  

Contrastant premsa, el diari Dbalears de 8/5 informà que el trobà una voluntària de la fundació Miró-Pastor, en canvi Ultima Hora, publicà que un veïnat, que l’anava a veure, en Matias, fou qui realment el trobà i donà l’alerta.

 Es personaren  policia local, Guàrdia Civil d’Esporles ( la de Sóller segurament estava controlant la cursa ciclista)  i dues ambulàncies.

Em sembla aberrant que això passi i que el responsable Antoni Arbona,  regidor de serveis socials, afirmi que va rebutjar  l’ajut . El que no es diu, sembla que l'única opció que se li oferí per part de serveis socials   fou un alberg de Palma. I a això si que  es va negar i explicaré el perquè.

Quan na Margalida, una persona, que bé coneixia serveis socials i també el regidor, arrel d’acabar el seu contracte de lloguer , va dormir dos vespres a plaça ( no un, com afirmà el batlle  a la finalització del plenari ordinari del passat quatre d’abril a les preguntes d’una persona del públic), rapidament se li cercà una sol·lució, que per la “perícia” del Batlle se li va trobar.  

Tampoc fou vera que els hostals Nadal i Casa Margarita, on es va cercar per allotjar-los, estaven plens.  Fou per  la problemàtica del fill de na Margalida que no els varen admetre. Carlos Simarro també afirmà que gràcies a una gestió personal seva havien anat a una residència.  Posteriorment  a través d’una persona que parlà amb na Margalida,  es va saber que l’havia  anat a cercar la Guàrdia Civil i els havien portat a la base militar del Port.

El batlle demanà que se li donés l’enhorabona per la seva gestió. Que no li fou donada; jo consider que no és manera de tractar un cas així, i no tenia perquè arribar a aquella situació.  Ens va quedar a l’aire una pregunta no feta,  quin procediment s’ha de seguir  per portar personal civil a una base militar. Bones amistats del Batlle?

O sigui, que en prop de quatre frases, sembla i sempre presumptament,  que amollà tres mentides al públic present, i a l’oposició. S’hi esmerça, cal reconèixer-ho.

A na Margalida se li va trobar una caseta, i una part del lloguer el paga l’ajuntament, va dir el Batlle. Ella és de Sóller i  en Karl , que mori de manera infrahumana, un indigent alemany. No vull mal pensar.

Segons la informació publicada  a Ultima Hora de 8/5 , els serveis sanitaris no tingueren el valor d’entrar-hi a recollir-lo degut a la quantitat de rates que hi havia i ho feren uns veïnats. Estava inconscient, hagué d’esser reanimat  i morí posteriorment a l’hospital. 

El cas d’en Karl  fou degudament seguit per serveis socials ? Un reportatge d’IB3 emès  passat dia 10,encara em quedaren més preguntes enlaire i una sensació d’engany.

L’opció de  l’alberg de Palma , que l’impedia portar el seu cà, que era la seva única companyia i estimava, no l’acceptà. En fou pensada una altra? Tingueren més d’un any i mig per trobar una solució per la persona que morí. Tan difícil era? Fruit d’una deixadesa?

Els veïnats de Karl,  li portaven menjar i roba, i s’en cuidaven d’ell. 

No m’acaba de convèncer, que si se li hagués fet una oferta d’un lloc, on hagués pogut continuar amb el seu cà, ho hagués refussat i hagués preferit viure a l’eixugador entre rates.

Crec que davant d’aquest fet, els responsables, i em refereix a serveis socials, regidor inclòs, s’haurien d’explicar de forma clara i meridiana, i no que ens arribi la informació per premsa .  Tenim tot el dret ciutadà a saber, i  ho exigim.

Al  darrer plenari extraordinari de dia 8 de maig  i ni una paraula de dol de  cap dels regidors/es sobre aquest succés esfereïdor. Unes persones del públic portaren un llaç negre en el seu record.

Encara afligit pel trist succés, he pensat escriure i deixar un record, per  Karl o Charles Mario,  ciutadà  de Sóller que morí d’una manera miserable. Caldria que no tornés a succeir pus mai més i que tota la  veritat surti a la llum.  

Que descansi en pau.

Josep Bonnín

Diverses maneres de matar i morir

                                                 Morirà o matarà! On són els responsables?

Totes les morts per armes, per violència i per guerres són absurdes. Consider que el dret a la vida hauria d’esser el màxim exponent d’una societat humana (amb el sentit per excel·lència d’aquest mot), madura i equilibrada.

No és així. No tenim un sistema ni econòmic, ni polític, ni social que ens porti a un equilibri, ans be a tot el contrari.

Una societat que es permet, i afegeix, perquè totes i tots estem dins d’ella i jo m’incloc el primer, que permetem que tres quartes parts d’ella passin fam, que morin vuitanta mil éssers humans a diari per fam; que hi hagi les diferències econòmiques brutals que hi ha; que s’orquestrin guerres i es consentin o inclusiu que s’armin als bàndols; per interessos polítics, geo estratègics, o en relació als recursos que posseeixen, segons quins recursos i les grans multinacionals, tinguin a be, enviar-hi els exercits dels diferents estats per a defensar aquests interessos foscos, per continuar garantint el seu espoli, que jo el qualific, com a colonialisme del segle XXI, que encara és més sofisticat, sibil·lí i amb més medis per imposar el poder, que els d’altres segles passats, tot i que, d’aquells vents venen aquestes tempestes;  no es pot considerar una societat equilibrada i equitativa.

L’aberrant notícia, que sortia fa uns dies a Ultima Hora, en que durant el 2011-2012 a Somàlia havien mort dues-centes vuitanta cinc mil persones degut a l’hambruna  i que el 50% eren infants menors de cinc anys, no deixa en bon lloc a l’espècie humana.

Una societat on les víctimes assassinades se’ls dóna una importància distinta segons el país on ocorri, pels mitjans de comunicació, escrits i audivisuals; com va passar el dia dels atemptats de Bòston que va tenir una difusió plena tot el dia; i els assassinats, assassinades a Síria, simplement  s’hi passa d’una manera inadvertida. Els blancs americans, tenen molt més importància que els àrabs sirians.

Iraq ha tancat el més d’abril amb set-centes dotze  persones assassinades. Les notícies tan sols revelen nombres, converteixen els éssers humans en un nombre i el releguen a l’oblit.  

He començat a escriure, tenint la ment en una notícia de Nació Digital.cat, que m’ha esfereït, també per l’absurditat. Un infant de cinc anys ha matat d’uns trets de rifle a la seva germana de dos anys en el comptat de Cuberland (Kentucki-EUA). La notícia concreta que el nin “estava acostumat a fer anar l’arma, però els pares ignoraven que estigués carregada” més absurd encara. Per acabar-ho d’orrodonir m’he passejat per la fabrica d’aquests fabricants d’armes especials per a infants, on venen rifles i pistoles per a menors, amb dissenys fets com si es tractés d’una joguina ( una joguina que mata)  i a més ridículament masclista, ja que els rifles per a nines porten la culata de color rosa.

La part pels menors es diu “El meu primer rifle”, apart de vendre tot tipus d’armament per adults, i el 2008 l’empresa va fabricar seixanta mil armes entre rifles i pistoles. Entenc que durant el 2008 prop de seixanta mils nins i nines reberen aquest regal? . Com es poden estranyar, ja que els “eduquen” amb la utilització d’armes des d’infants i que no em venguin en la II esmena, que hi hagi massacres a escoles, carrers centres públics i empreses en els estats d’EUA?.

Fetes aquestes reflexions, i anant a una altra manera de matar i de morir, vull fer esment a una altra notícia. Les retallades. El govern de Rajoy retalla mil cent milions d’euros a les ajudes de dependència. Merkel dixit, Rajoy obeeix. Per un altre costat, es gastaran més d'onze mil milions d’euros amb avions de combat.

Qualsevol persona que estigui baix la llei de dependència, i per la manca de serveis, tractament, i altres necessitats mori, qui és realment el culpable d’aquesta mort? Qui té les mans xopes de sang?

És poden orquestrar genocidis brutals fets a través de les armes; el darrer que no he pogut oblidar fou del de Kosovo-Sbrenika; tot i que hi ha genocidis silenciosos, que fan que la situació de persones o no aguantin la pressió i se suïcidin; o que morin, perquè els tractaments que havien de tenir no els hi arriben per les retallades a sanitat; o inclusiu no puguin accedir als medicaments, perquè no tenen doblers per poder-ho fer.

O com ha passat, que  morin simplement pel fet de no tenir la targeta sanitària com ha estat el cas del jove senegalès Alpha  Palm per tuberculosi , i no fou degudament  atès. S’ha denunciat al Govern de les Illes Balears i  just ara tot són excuses.

Existeixen polítiques assassines i còmplices que fan arribar  a situacions extremes a moltes persones. Sis milions d’aturats sense esperança de trobar feina, n’és una.

Que l’estat espanyol hi hagi tres milions quatre-centes vivendes buides i famílies malvivint al carrer n’és una altra aberració.

Que els responsables que haurien de vetllar, perquè persones sense doblers ni prestacions socials , no facin la vertadera tasca que haurien de fer, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya.

Si totes i tots, que podem donar la mà, i posar el nostre gra d’arena, per a modificar situacions injustes i no ho fem per comoditat – no ens passa a nosaltres- ho portarem sobre la nostra consciència. Ja està bé i cal dir les coses pel seu nom.

L’oblit i el silenci = complicitats front a la impunitat

                                                       Quedi molt clar: Ni oblit ni perdó!

“Només lluitant es combat l’oblit” . Amb aquesta afirmació , curta però efectiva, començ el meu article.

Dia 25 d’abril.  Començaren  a declarar les víctimes pels crims del Franquisme davant la jutgessa argentina que porta la causa i ho han fet la germana de Salvador Puig-Antich; que fou executat a garrot vil,  a les darreries de la maleïda dictadura, familiars de víctimes.

La repressió actual és sistemàtica i sibil·lina. La crmininalització constant i pels mitjans de comunicacions adeptes al règim ( i no democràtic) és fa palesa.

El passat dia 24 el jove activista d”En Lluita” Lionel és detingut, per la seva intervenció en rodeja el congrés de diputats del 25 de setembre de l’any passat. Això ve a esser un “avís per a navegants”. Aquesta detenció es fa, amb un reconeixement per una fotografia publicada per   “El Mundo”. Coneixem el seu caratge.

 Aquesta detenció, ve a dir, molt alerta als que participau en una acció reivindicativa d’assajament del Congrés de Diputats, perquè en qualsevol instant i per una “prova” a tot entendre absurda, i presumptament il·legal  pots esser detingut.

No reescriuré sobre la repressió que és palesa a tots els moviments que s’oposen a la política d’un govern que empra unes tècniques dictatorials mai vistes. Ni sobre la impunitat dels crims del Franquisme, amb la “Transició” descafeïnada de 1978 portada endavant, amb la complicitat de molts partits polítics, no xerr dels de dretes, si no també de l’esquerra oficial que agranava cap als seus interessos. La complicitat en que els responsables dels crims del Franquisme (lesa humanitat que no prescriuen) no fos depurada i passessin pels tribunals, la portaran sobre la seva consciència.

Tampoc escriuré sobre la causa oberta a l’argentina sobre els esmentats crims de la dictadura franquista, ja que no fa gaire ho he fet, però si afegiré un grapat de noms que estaran encausats: “Rodolfo Martín Villa, exministre i ex-governador civil de Barcelona; José Utrera Molina, ex-secretari general del Movimiento; i Fernando Suárez González. També hi ha jutges, policies acusats de tortures , i responsables en el darrer consell de guerra que signà penes de mort.

Just quan començ aquest escrit, la notícia esfereïdora que a l’estat espanyol, s’ha arribat a sis milions dos-cents mil aturats, aturades; que a les Illes Balears superi el 28% i que l’atur juvenil passi del 57%; porten a pensar i a flastomar en certa manera: “Què putes han fet amb la cèlebre reforma laboral, que es tragueren de la mànega i veneren com una vareta màgica que començaria a crear llocs de treball? Pels que la promogueren i aprovaren si que en tenen de lloc de treball, prebendes i dietes escandaloses, mentre el poble no en té, passa fam ( a Andalucia es volen assegurar que els nins mengen tres vegades al dia) , és desnonat de les seves vivendes; i els que governen, continuen fent-ho pagats amb els nostres doblers- a favor dels interessos bancaris. Com perquè llavors es queixin dels “escraches” i criminalitzin els que estan, estem defensant els drets nostres de les classes populars. Són un llast que d’alguna manera ens hem de treure de sobre, perquè ens estan ofegant en nocturnitat i traïdoria.

Han escampat la corrupció ( no tan sols econòmica, sinó ètica i moral) arreu, han arramassat amb milions d’euros de doblers públics, polítics i presumptament propers a la Casa Reial, han permès que el capitalisme salvatge (besant el cul a na Merkel i obeint al peu de la lletra les seves, no consignes, sinó ordres) , acumuli més riquesa, comprin i venguin països; els portin a la fallida si interessa per coaccionar-los als interessos  i intervencions del mercat; i encara ens volen vendre – ens prenen per imbècils o què? – que ells seran els que arreglaran l’economia i la crisi que ha creat, inventat i dissenyat el capital amb la seva connivència. Ja n’hi ha prou!

Que la indignació és al carrer, quan ells malgasten i tuden els nostres doblers amb projectes que no tenen la vertadera prioritat a la situació actual, si no per afavorir empreses dels amics i fer mèrits, amb el clientelisme. Caciquisme flagrant és el que hi ha i vivim, i no sé com tenen la barra de posar-se a la boca la paraula “democràcia” el govern del poble, que ells i elles han traït. Malgrat no posi noms, és sabut a qui m’estic referint.

Vergonya cavallers, vergonya!

Sant Jordi 2013 - En record de Vicent Andrés Estellés

He volgut fer un recordatori a aquest magnífic poeta i a aquest poema que em va impressionar: Vicent Andrés Estellés

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

La creu feixista a Lizasoaín i l’escultura “la Pietat” de Josep Llimona

Un cada dematí es troba amb una nova sorpresa i s’ha de dir que el Consistori de l’Ajuntament de Sóller, n’és un bon especialista en fabricar-les.

Les notícies del Dbalears i d’Ultima hora i dels setmanaris, respecte a la Creu dedicada al tinent Lizasoaín – militar feixista i sediciós, mort amb enfrontament per forces republicanes que defensaven el regim legalment constituït (saben que vol dir això?) de la república triat a les urnes pel poble; la qual just ara  la volen traslladar a primera línia del Port: Platja d’en Repic. Flipant. Declaracions de Lluís Rullan President dels Hotelers, ho ha qualificat  de “barbaritat”, fent menció al sentit comú.

A mi em sembla que és una enrabiada consistorial amb algun component de provocació(?), pel lloc triat  i  s’ha  obert la caixa de Pandora i s’ha recordat l’incompliment de la Llei de Memòria Històrica.

La placa, que porta la creu, contravé l’esmentada Llei i haurà d’esser retirada segon informe, si es canvia de lloc.

Bé, complint , la Llei, ja hauria d’haver desaparegut la creu, la placa i els símbols il·legals preconstitucionals que omplen el monument a “los caidos”d’un sol bàndol:el colpista, que està a la plaça d’Espanya.

Però ai-las!, la memòria dels “vencedors” franquistes - “vencereis però no  convencereis” deia Unamuno”

Ai-las! el no reconeixement en plena democràcia que hi va haver morts republicans ( i molt més assassinats a cunetes, cementiris i enterrats a foses comunes) de persones que moriren per defensar l’ordre legal en contra del cop d’estat muntat per en Franco amb l’ajut dels feixistes italians i els nazis alemanys, a dir respectivament Mussolini i Hitler.

Hom se sorprèn pel rebombori per una creu, que ni és un be catalogat, la preocupació per ella; i en canvi que amb una simple autorització municipal ( podria esser simplement verbal) es doni autorització per retirar el conjunt escultòric “La Pietat” de Josep Llimona, del lloc que estava emplaçat al cementiri municipal, sense cap tipus d’informe de patrimoni i que per declaracions a premsa del regidor Sr. Darder “fos un error”, i a hores d’ara encara no se sap on es troba, ni  quin restaurador patrimonial, ha de fer la restauració, quan no fa tant temps fou feta.

El tractament que s’ha pres el Consistori i les “molèsties” per la creu feixista, i el passar olímpicament del conjunt escultòric: Qui la mou, on va, qui és el restaurador de patrimoni responsable, quins informes avalen que es mogui; ens mostra unes mesures distintes que, podria esser obeïssin a interessos diversos, i no massa transparents.  

La creu, que quedi clar, és un reconeixement a un militar  feixista de nom Lizasoaín mort per les tropes republicanes,  un delinqüent contra l’ordre establert, que representava als colpistes. Així de clar.

Hi ha que veure com no els agrada que se’ls refresqui la memòria. Com qualifiquen la pintada de roig de la creu com “acte vandàlic” paraules del Batlle de Sóller Carlos Simarro, i ni ell, ni els seus, hagin tingut els pebrots de condemnar el cop d’estat de 1936 orquestrat per Franco en contra de la II República, que just ara, ha fet anys, 14 d’abril. Això si que  fou un vertader  acte vandàlic!

Les responsabilitats pels crims franquistes,  els afusellaments indiscriminats de persones adeptes a la república o d’esquerra; posteriorment enterrats a foses comunes, sense que els familiars, sàpiguen on es troben per enterrar-los amb dignitat i tancar el període de dol, la transició no ho va permetre.   Molts foren els que ho impediren, ja que molts responsables encara estaven  vius.

Supós que les notícies de què la jutgessa Argentina Maria Servini de Cobria, ha posat sobre la taula la investigació d’aquests crims no jutjats i condemnats, amb una querella,  ja que els crims de Lesa Humanitat, no prescriuen i qualsevol jutgessa o jutge els pot reobrir. I les persones afectades com a denunciants, testimonis, com adherents i associacions, es poden personar a la causa per genocidi, i que a la revista de 23/10 de 2012  de l’Associació de Memòria Històrica, informem dels requisits necessaris.

Per acabar, dir que és un dret democràtic, saber on són enterrats els morts, assassinats republicans. I que tot “vertader” demòcrata” no hauria de posar pals a les rodes perquè es pogués fer i acabar amb una ferida que la transició va tancar en fals i encara no ha cicatritzat.

El silenci repressor  ha estat la vertadera llosa.

Els escarnis: Resultats de la desesperació al carrer

                                        Que poc els agrada quan el poble diu la seva al carrer!

La  insensibilitat d’alguns polítics   de cada dia és més palesa. I just ara es posen les mans al cap quan grups de ciutadans/es organitzats de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca els fan “escraches” o escarnis, a les portes de casa seva.

Jo els diria que se sentin afortunats que disposen d’una casa a on, malgrat tot els facin un escarni, disposen d’un sotil i aixopluc i alguns de més d’un,  quan hi ha cents de mils de famílies senceres que han estat desnonades i ho han perdut tot. Inclusiu suïcidis per no poder suportar el greuge a la seva dignitat.

Cal, que els polítics que legislaren l’actual llei hipotecaria, que donaren la permitivitat als Bancs per campar a les seves amples, inclusiu amb el cas de les preferents: corralet encobert , assumeixin les seves responsabilitats. Què  feia el Banc d’Espanya, per a controlar aquests “toxics-preferents” que s’anaren venent saben la perillositat dels mateixos? Qui anomena al Governador del Banc d’Espanya? On eren els notaris que donaven fe de les clàusules abusives i no advertien? Qui hauria d’assumir responsabilitat i no escopir al poble?

Existeixen unes situacions que no han sortit de davall un bolet i que amb el temps s’han anat treballant i prou bé. La llei del sol ( Govern Aznar), la gran bombolla immobiliària ( tots els governs des de l’inici de la democràcia i accentuat; amb el d’Aznar i Rodriguez Zapatero)

L’especulació estava al carrer, els bancs jugaven donant uns préstecs hipotecaris amb unes condicions i a unes persones, que sabien positivament que si havia un revés fort econòmic no el podrien pagar; i per més inri, ells feien les taxacions; amb un preu inflat de mercat que no era el vertaderament real. Amb el que ha passat que ara mateix, l'habitatge, segons els bans mateixos no salda el deute complet de la hipoteca. Llavors el Banc es queda la casa i el desdonat, desnonada; es queda encara amb un deute amb ell. Les clàusules abusives en les hipoteques ( per desconeixement dels qui signaven confiats amb la bona fe dels bancs) . El gran negoci, per crear fam i misèria.

El treball de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, està treballant i ajudant a persones desesperades; i a més està cansada de veure com els polítics fan oïdes sordes a les seves més justes i legítimes peticions. La ILP (iniciativa de legislació popular) presentada al Congrés de Diputats, on es demanava la Dació en pagament; l’establiment de lloguers socials, s’està intentant descafeïnar de manera –i això ho afirm jo- malèvola pels partits majoritaris, ja que  els lobbis financers, ja s’han posat en marxa cridant-los a l’ordre.

S’estan passant uns drets constitucionals, on es garanteix  el dret a un habitatge per l’entrefolre, intentant llevar a les peticions populars tot el pes que tenen. I després quan s’enfronten amb els escarnis, diuen que no és democràtic, ja que els ciutadans han tingut mitjans per demostrar la seva voluntat  a les urnes( I ara una d’indis).

Cap Govern dels que hem patit fins ara, cap partit majoritari guanyador d’eleccions,  ha complert les promeses venudes a   les campanyes electorals. Després d’ocupar el poder, les ha maquillades, fart estic d’escoltar: Ara no podem! com si quan ho prometien no ho sapiguéssin. És un frau orquestrat per anar ocupant cotes de poder i fer el moviment pendular dels grans partits: Ara em toca a mi i d’aquí quatre o vuit anys et tocarà a tu; i mentre res es mourà? Sembla que si.

Com no volen que les persones que han lluitat i  ho han perdut tot no estiguin desesperades i oiades veient la seva actuació. Còmplices?

No els basta, condemnar els escarnis, si no que han de criminalitzar a les persones més referents de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que m’admira la seva paciència i saber estar, en les tertúlies on l’he vista intervenir; i inclusiu arribar a endossar-li tendències filoetarres, per part de la Delegada de Govern de Madrid na Cifuentes que crec que s’ho hauria de fer mirar.

Acab, la Secretaria General del PP Na Cospedal, hagi qualificat de “nazis” els escarnis. Un insult a tots els que combateren el nazisme, als més de sis milions de persones assassinades als camps de concentració nazis. Sra. Cospedal, hauria de mirar les fotografies del fundador  d’AP, després PP,  Manuel Fraga, amb la salutació feixista. Per què no se calla?